Història

Bona part de la història d'Esporles es caracteritza per l’abundància d’aigua que ha convertit el poble en un reclam per a les successives civilitzacions que s'hi han establert. El curs de la història del poble ha estat lligat a les seves aigües. En els inicis, va ser l'element que va atraure als primers pobladors. L'habilitat per captar i repartir l'aigua ha fet possible una activitat agrícola que ha marcat bona part de la història econòmica del municipi. D'altra banda, veiem la gran capacitat d'enginyeria hidràulica dels pobladors islàmics en els complexes sistemes de captació i aprofitament de l'aigua que encara avui perduren. Les disputes per aconseguir el control de l'aigua han marcat fets històrics destacables del poble. I, en la darrera època, l'aprofitament de la força motriu dels salts d’aigua i l’antic sistema de molins ja existents des de l’època medieval, van permetre instal·lar diverses fàbriques tèxtils i convertir Esporles en capdavantera en la industrialització tèxtil de l'illa.

Font Major, el brollador més important de la riera d'Esporles, amb una categoria de conservació màxima al Pla d'Ordenació de Recursos Naturals de la Serra de Tramuntana.   

Prehistòria

El municipi d’Esporles compta amb importants jaciments arqueològics que evidencien l’existència de poblacions més antigues que vivien al terme. A la cova natural de Canet, s’han localitzat les restes més remotes dels pobladors de l’actual terme d’Esporles, anteriors a l’època talaiòtica. Aquestes han estat considerades per alguns les restes més antigues que donen fe de la presència humana a Mallorca (aprox. 7000 anys a.C.). Els conjunts històrics més representatius són els que corresponen a l’anomenada cultura talaiòtica, dels quals destaquen el Talaiot de Es Puig de ses Forques, a Son Tugores, Talaiot de Es Caragol a Son Malferit, el poblat talaiòtic de Es corral fals a Ses Planes de Canet, el de s’Ossera a Sa Granja, o el turó fortificat de Son Dameto.

Època romana

L’època romana (s.II a.C-s.V d.C) consolidà el conreu de la trilogia mediterrània: l’olivera, la vinya i els cereals, sobretot el blat. Quant als assentaments, alguns patiren grans canvis, i d’altres continuaren habitats, com és el cas de Sa Granja o Son Llabrés.

 

Època islàmica

L’herència de l’època islàmica es basa sobretot en empremtes a la toponímia i els nombrosos sistemes hidràulics conservats. El clima mediterrani i l'instint de preveure les seves sequeres van dur a la construcció de nombroses canalitzacions simples però alhora precises, amb les que es regava totes les terres i molins de la vall. La sèquia d’en Baster l’any 1229 aportava l’aigua per moure 32 molins, el que és considerat pels historiadors com la major concentració de molins de tota Mallorca. L’abundància de torrents i fonts va fer aparèixer una sèrie d’explotacions agràries basades en l’horticultura (com les alqueries d’Alpich o de Canet).

Font d'en Baster, sistema hidràulic de l'època islàmica Declarat Bé d'Interès Cultural, amb categoria de Monument, el 2005 pel Consell de Mallorca

Font d'en Baster, sistema hidràulic de l'època islàmica Declarat Bé d'Interès Cultural, amb categoria de Monument, el 2005 pel Consell de Mallorca. Atès que està en una finca privada, no es pot visitar lliurement.

 

Esporles medieval 
La història de com es va conformar el municipi d’Esporles té el seu inici a la primera meitat del segle XIII, temps en el qual Mallorca encara era musulmana. Quan es planejà la conquesta per part de les tropes del rei Jaume I d’Aragó, es van pactar els tractats de repartiment de totes les terres conquerides als musulmans entre els combatents més destacats de les lluites. El cavaller Nunó Sanç, comte del Rosselló i de Cerdanya, obtingué la propietat de la zona de Banyalbufar-Bunyola-Esporles-Valldemossa i la comarca de Manacor. Així mateix, el comte va fer diverses donacions de territoris als seus vassalls i són els qui realment posen en pràctica la repoblació de tota la vall d’Esporles que, amb l’anihilació de la població indígena musulmana, havia quedat totalment despoblada amb les terres sense conrear.

Un Monestir del Císter a Esporles

 
El rei Jaume I va prometre a l’abat del Monestir de Santa Maria de Poblet (Tarragona) que, un cop conquerida l’illa de Mallorca, crearia un monestir cistercenc. Nunó Sanç va posar en pràctica aquesta promesa i va cedir l’any 1233 la zona de Sa Granja a l’orde monàstica del Císter, formant un monestir que estava subjecte a l’abadia de Poblet.
 
Nunó Sanç morí sense descendència i el terme municipal va passar a ser part del Patrimoni reial. La Batlia d'Esporles estava formada per les valls de Banyalbufar, Superna, Bunyolí i Esporles. La població va anar concentrant-se als voltants de l'església Parroquial ja a finals del S. XIII, on tradicionalent es coneix per Vila Vella.

Esporles compartí una mateixa administració amb el Municipi de Banyalbufar fins a mitjan S XIX, encara que les relacions entre ambdues poblacions per tenir la seu de l'administració suposaren molts problemes al llarg dels segles. El sistema Municipal estava en mans d'una junta de Prohoms: El Batle Reial, els Jurats, els Consellers i el Clavari.

L'Església, com a qualsevol poble medieval fou molt important, i era en realitat l'aglutinadora de tota la vida municipal. La primera església de la parroquia d’Esporles, citada ja a 1248, fou bàsicament una senzilla construcció, d’estil gòtic primitiu i probablement d’una sola nau. Al segle XVI disposava de tres altars, entre els quals destaca el de la Mare de Déu del Roser i el de Sant Antoni. La segona església fou bastida al segle XVIII –s’inagurà el 1720- i fou promoguda pel rector Joan B. Vanrell. El temple actual està dedicat a Sant Pere, patró de la població. Es va iniciar el 1904 i beneït el 1923 i es basà en un projecte de l’arquitecte Gaspar Bennàssar, i respon a línies neogòtiques amb les quals l’arquitecte volia retre un homenatge a la catedral, la Llonja i Santa Eulalia. La Parròquia d'Esporles va tenir tres esglésies sufragànies: Banyalbufar, S'Esgleieta i Establiments.

Els esporlerins participaren tant a la Revolta Forana de 1420 com a les Germanies de 1520, ambdues sublevacions suposaren el saqueig de diverses possessions que estaven en mans de ciutadans.

L'economia bàsica durant tota l'època medieval i moderna fou l'agricultura.

Els Plets de les aigües

Les disputes per aconseguir el control de l'aigua de les fonts són constants a Esporles i continuades des de l'època de la dominació islàmica fins avui dia.  L'any 1763 va tenir lloc aquest episodi històric que encara avui es manté a la memòria. És el símbol de la guerra de l'aigua en el qual un grup de dones esporlerines es va enfrontar a l'abat del Monestir de la Real reclamant utilitzar les aigües per al poble. Podeu llegir la història al llibre Els Plets de les aigües.

  

Imatges del Llibre "El Plet de les aigües"

Esporles moderna

A la segona meitat del segle XIX començà a canviar l'estructura social i econòmica del poble, a través del sorgiment d'una incipient indústria tèxtil. Aprofitant la força motriu dels salts d’aigua i l’antic sistema de molins ja existents des de l’època medieval, es van poder instal·lar diverses fàbriques tèxtils.

La industria tèxtil d'Esporles es convertí en una indústria capdavantera a l'illa. La incipient industrialització afavorí en gran mesura l'organització del moviment obrer, que provocà la formació de grups republicans primer i del socialisme més tard. L'enfrontament entre conservadors i progressistes a nivell polític es manifestà durant la Segona República i la Guerra Civil. Esporles fou un dels pocs pobles que oposà resistència a l'aixecament contra la República. Les conseqüències de la Guerra repercutiren amb més intensitat en aquest Municipi, donada la importància que tenia el moviment obrer.

Envers als inicis dels anys seixanta, a causa dels grans canvis que afecten a l’Illa de Mallorca, principalment la irrupció de l’economia turística a l’illa, la població es va anar desindustrialitzant.

Amb la restauració de la Democràcia, els partits de Centre-dreta obtingueren majoria l'any 1977; aquest predomini es va mantenir fins les Generals de 1982, en que guanyaren les esquerres. Des d'aquest moment fins 1991, hi ha un clar predomini del PSOE. A partir de les eleccions de 1991 les esquerres es divideixen i es produeix un augment important del vot conservador, fets que propiciaren que el PP ocupés la batlia des de 1996 fins el 2003. Des de llavors governa el PAS-PSM.

Fonts:

“Història d’Esporles” de Jaume Albertí i Ramon Rosselló

“El procés d’industrialització a Esporles 1830-1960” de Joana Maria Escartín